martes, 13 de septiembre de 2016

CENT ANYS DAHL

Avui fa cent anys del naixement de Roald Dahl i és que els escriptors després de morts segueixen complint anys. A Roald Dalh li passa una cosa curiosa i és que com més gran és, més modern es torna. Potser va ser un home avançat a la seua època o és que la seva literatura és  atemporal.
Al seu museu ho celebren durant tot el mes, amb moltes activitats.

Escrivia per a menuts, l'interessaven més que els adults, però agradava i agrada encara més als grans. Perquè escrivia des de l'adult que era, recordant l'infant que havia segut. Fidel a ell mateix, sense límits ni tabús com ho són els infants que els deixen ser. I ell havia tingut un pare i sobretot una mare que l'havia respectat. Vos recomane la lectura de Boy, Relatos de la infancia.

Però també escrivia per a grans i aleshores portava al límit, encara més als seus personatges. No vos perdeu l'edició que ha fet Sembra llibres. Els millors relats de Roald Dahl.

El curs passat amb la meua amiga y narradora Eva Andújar vam crear un projecte anomenat Cent anys Dahl que hem passejat per biblioteques i escoles, ací al blog pots veure algunes cosetes què anem treballant.

Només em sap greu una cosa, no haver conegut Roald Dahl amb 8 anys! Per això és per a mi quasi una obsessió regalar i recomanar llibres de l'autor als xiquets i xiquetes. Cap infant sense Dahl.

domingo, 11 de septiembre de 2016

CONTES A LA FRESCA



En altres temps, quan el sol s’amagava i les temperatures eren més agradables, els veïns i veïnes treien les cadires a la porta de casa per a prendre la fresca i compartir experiències del dia i de la vida. Sempre hi havia algun veí amb més memòria o més instint fabulador que encantava a la resta amb les seves històries.
Era fàcil reconèixer-los: començaven a contar com qui no vol la cosa, parlant de l’oratge o d’algun personatge del poble. Situaven a l’audiència en un moment, espai o entorn concret, i tot açò aportava versemblança al succeït. I aquell era el principi i allò només havia ocorregut allí, i el temps passava i les paraules teixien la memòria i aquell teixit unia els veïns amb fils invisibles de records comuns. I a la veu de “demà més” o “ja està bé, xiquets”, la nit a la fresca s’acabava i cadascú al seu llit.
Amb aquest esperit 14 pobles de la Vall d’Albaida i la Safor (Província de València) s’han posat d’acord per a realitzar un projecte intermunicipal anomenat “Contes a la Fresca”, en què narradors locals i jo mateixa conten rondalles, històries o succeïts.
Pep Estornell professor de llengua i literatura, ànima mater del projecte "Rondalles de la Vall i del Vell" (recull de rondalles editat, realitzat pels alumnes de l’IES Sanchis Guarner de Castelló de Rugat) -i a qui caldria dedicar-li un altre article- i alcalde de Llutxent, em va proposar participar d’aquest nou projecte, que vaig accedir adoptar de bon començament.
Però sembla, si més no, difícil trobar una persona o més que vulguen contar contes en públic a la plaça del poble, davant dels seus veïns. El que es plantejava més difícil no ho ha sigut tant.  En cada poble un tècnic o un regidor municipal -la majoria són tan menuts que no disposen de tècnic-,  s’encarregava de buscar a la persona o persones que contarien. Contra el que podríem pensar, en tots els  pobles s’ha trobat gent de diferents edats amb capacitat per a narrar i molts d’ells i elles de manera excepcional.
Els explicàvem que el que havien de contar era un conte antic, alguna història que hagueren escoltat (consigna que molt sàviament em va apuntar Ana Griot). I així, després d’una conversa, quedàvem d’acord en quina rondalla, succeït o contarella narrarien.
A les 23 hores, que el campanar mana, la gent estava convocada a la plaça del poble i sense més preàmbuls la paraula es feia present: en aquells moments en què el temps no invertia en borsa i qui manava era la son, la gent contava històries sense mirar el rellotge, sense importar si ja s’havien escoltat. Amb aquesta introducció o una altra de semblant i la presentació elogiosa del narrador o narradora local, la plaça emmudia i ens transportàvem en el temps.
Es contava per a tots els presents sense importar l’edat. Com s'ha dit, cada nit una o més persones del poble narraven històries que tenien pensades, succeïts, faules, contarelles… En segon lloc, potser alguns espontanis s’animaven i la vetllada concloïa narrant jo rondalles del poble o adaptades als espais locals.
La majoria de les rondalles que s’han narrat estan recollides, ja que a la zona s’ha fet una gran tasca de recerca i edició de la tradició oral. Però escoltar-les de la veu del poble, d’eixa veu a través de la qual escoltem els avantpassats, sense haver passat pel sedàs de la literatura, amb les frases fetes, la riquesa lingüística del lloc, amb les referències locals… això ha estat un regal.
Aquest projecte m’ha donat molt més del que podia esperar: he conegut gent de la qual he aprés formes de narració properes, del tu a tu, amb un llenguatge acurat i una estructuració de les idees clara. He escoltat contes que han estat narrats centenars de vegades, narradors que dominen les analepsis, per exemple, i li donen ritme al relat. He aprés moltíssim i sobretot m’ha obert les portes a nous projectes que em faran créixer.
Continuaré treballant en aquest camí de l’escolta i la recollida de tradició, perquè encara que les històries estan editades, analitzades, classificades, no ho estan les maneres de narrar, la idiosincràsia de cada narrador… Això es pot estudiar, però la manera d’aprendre-ho és escoltant.