NO ÉS PER MI, ÉS PER ELLS.

Parlar de les condicions de l'espai per a la narració, pot semblar una nimietat, però per a aquest menester d'escoltar i contar, en contra del que puga semblar, no val qualsevol lloc. Si exigisc un espai per al conte, és per què el que he vingut a fer funcione millor, em queixe per ells, perquè els infants i els contes no es poden queixar. Si els xiquets no escolten, parlen; si estan incòmodes, es mouen; si no veuen, no miren.

Si els adults necessitem un espai còmode, amb cadires, bona llum i sonoritat per a poder parar atenció, els infants més. No són humans en potència, són persones més fràgils que tenen l'atenció més dispersa i el cos més inquiet. Què ens fa pensar que els xiquets estan millor a terra asseguts que en cadires? Què ens fa pensar que no necessiten un respatller per a recolzar els seus esquelets immadurs? Què ens fa pensar que no els destorbarà el trànsit continu de gent?

La paraula és fràgil, molt fràgil, quan es narra normalment no hi ha llums, ni música ni efectes especials. Mentre es conta tot això passa en el cap, en este cas dels nens, els seus sentits han d'estar tots i en totes les seues capacitats compromesos en l'atenció i l'escolta. Les narradores podem animar l'espectacle amb algun objecte, fer participar el públic, mostrar els llibres, però allò que hem vingut a fer és contar i el que el públic ha vingut a fer és escoltar. I això no es pot fer en qualsevol lloc. Si no hi ha les condicions, el narrador haurà d'estar pendent de compensar les condicions ambientals (reubicant nens, alçant la veu, buscant el punt de llum...) i aleshores qui perd és el conte.

Foto Rubén Suàrez

No fa molt de temps, Héctor Urien, narrador madrileny, em va dir, programar contes no és precís, així que si decidim fer-ho, fem-ho bé.

Si volem garantir que la narració fluïsca i que tinguem èxit, és ben senzill, cal buscar un espai on els assistents càpiguen còmodament, preferiblement asseguts en cadires, on s'escolte bé i no hi haja més distraccions, amb llum i temperatura adequats. És indispensable que hi haja algún responsable a la sala o al lloc on es conta (també pot ser el carrer), atenent a les necessitats que puguen surgir. Qui programa assessorat, si cal, per qui conta,  ha de garantir unes mínimes condicions, les mateixes que si aquell acte fora per a adults, que els pot fallar l'oïda, estan delicats de l'esquena i no veuen bé.  Tractem als xiquets amb el respecte que es mereixen.

* Aquest post l'he escrit amb l'ajuda de la meua amiga Eva Andújar (Espai d'idees creatives) que té ofici en contar en condicions difícils.